Jimmy’s Hall

Sessió del 20 de gener de 2016 del Cine club al Capri

Direcció: Ken Loach.
Guió: Paul Laverty.
Fotografia: Robbie Ryan.
Muntatge: Jonathan Morris.
Música: George Fenton.
Intèrprets: Barry Ward, Simone Kirby, Jim Norton, Aisling Franciosi, Aileen Henry, Francis Magee, Karl Geary, Denise Gough, Andrew Scott, Brian F. O’Byrne.
Nacionalitat: Regne Unit, Irlanda, França.
Idioma: Anglès.
Any: 2014.
Durada: 109 min.
Classificació: No recomanada per a menors de 12 anys.
Premis: Secció oficial Festival de Canes 2014.

Argument

Jimmy Gralton retorna a la seva Irlanda natal per fer-se càrrec de la granja familiar. Aviat es decidirà a reobrir el hall que, deu anys abans, va provocar el seu exili als Estats Units.

Equip artístic i tècnic

La carrera del veterà Ken Loach (Nuneaton, Anglaterra, 1936), un dels màxims exponents del cinema realista europeu, va començar als anys seixanta. Després d'una breu etapa com a actor de teatre, va dirigir tot un seguit de documentals i pel·lícules de ficció per a la televisió britànica, perfilant així l'estil rabiosament militant i compromès amb la denúncia de les injustícies socials que sempre ha caracteritzat la seva obra. Des dels anys noranta, les seves pel·lícules han estat habitualment distingides amb premis en els grans festivals de cinema. Títols com Agenda oculta (1990), Plouen pedres (1993), Terra i llibertat (1995), El viento que agita la cebada (2006) Buscant l’Eric (2009) o La part dels àngels (2012), entre moltes altres, li han atorgat un prestigi enorme entre col·legues de professió, crítica i públic. Habitualment dirigeix els guions escrits per Paul Laverty, company gairebé inseparable en la seva etapa de maduresa artística.

Com el propi Barry Ward (Dublín, 1980) ha manifestat, un paper com el que interpreta a Jimmy’s Hall representava una oportunitat que no podia desaprofitar. Ward comptava ja amb una sòlida trajectòria artística, especialment en el circuit teatral irlandès, i era un rostre habitual de la televisió britànica, on havia debutat gràcies a Michael Winterbottom en la minisèrie d’èxit Family (1994). El cinema va arribar una mica més tard, amb Un verano diferente (1999), rodada als Estats Units. La pel·lícula més coneguda en què havia intervingut fins el moment era El perdó (2000), dirigida també per Winterbottom, però ha estat després de treballar sota les ordres de Ken Loach quan la vessant cinematogràfica de la seva carrera ha obtingut un important impuls.

La història

Jimmy Gralton (1886-1945) va néixer en una modesta família pagesa del comtat de Leitrim, a la Irlanda rural. Com tants altres compatriotes, es va allistar a l'exèrcit britànic, però poc després va desertar, en protesta per les polítiques repressores de l’Imperi a Irlanda. Després de treballar als ports de Liverpool i a les mines de Gal·les va emigrar als Estats Units (1909). Allà va continuar patint, en diverses feines, les dures condicions laborals dels treballadors i, com a conseqüència, es va involucrar intensament en l'activitat sindical, abraçant les idees del socialisme. Tot i obtenir la nacionalitat nord-americana, Gralton seguia de prop la conflictiva situació política del seu país. A les acaballes de la Guerra d’Independència d’Irlanda (1919-1921) va retornar a casa i durant aquells mesos va construir un centre cultural en terrenys del seu pare (el hall que dóna títol a la pel·lícula). Allà es promovien activitats com balls comunitaris, lliçons de cant o sessions poètiques, però també hi havia debat polític i lluita pels drets dels camperols. La classe dirigent i l’església catòlica no estaven disposades a tolerar aquelles activitats i Gralton va haver de fugir als Estats Units per evitar una imminent detenció. Tot just esclatava una guerra civil (1922-1923) entre els partidaris del tractat de pau que havia reconegut la independència i un sector republicà més radical que el considerava insuficient. Les forces progovernamentals, amb el suport anglès, van guanyar aquesta guerra. Gralton no retornaria a Irlanda fins al cap de deu anys, coincidint amb un canvi de govern que alimentava l’esperança d'unes polítiques més progressistes a l'illa. En aquest punt comença la trama de Jimmy’s Hall.