El Prat nocturn - L'any de les distopies

En aquesta zona, antigament, havia camps i masies. A prop estava la masia de cal cabeça, enderrocada a inicis dels anys 80, i al costat del centre cívic Jardins de la Pau, el més antic del Prat, que enguany fa trenta anys.

El safareig públic era un lloc on cada família rentava la seva roba. Molts pobles en tenien i era un lloc de trobada de dones, perquè eren elles les que feien aquesta feina. El Prat no en tenia perquè com què la majoria de masies i cases disposaven de pou hi podien rentar la roba. Si que era freqüent, en les cases de conjunt, com a les cases d’en Puig, que hi hagués un safareig comú per a totes.

Les dones, mentre netejaven, anaven xerrant i segur que comentarien les novetats i tafaneries del poble. D’aquí ve la frase feta “fer safareig” que equival a tafanejar.

L’escena que hem vist la podem situar cronològicament, perquè les tres dones ens donen moltes pistes.

Parlen del Born, el nou mercat central de Barcelona, inaugurat el 1876 i on els pagesos del Prat hi venien els seus productes.

Fan referència a l’estació de França, bé, no li diuen encara així. La primera estació de Barcelona es construí el 1848 i es va remodelar el 1878 per inaugurar la connexió amb França.

També esmenten un famós restaurant barceloní, proper al born, segurament el Set Portes, tota una institució que funciona des del 1836.

Ens parlen de Pompeia, la ciutat romana destruïda pel volcà Vesubi, i descoberta des de molt antic, però que en aquells anys es va posar de moda entre la burgesia i la intel·lectualitat de l’època, per què és el moment en què comencen les excavacions amb metodologia científica. Entre 1860 i 1875 va dirigir el jaciment Giuseppe Fiorelli qui, entre d’altres intervencions, va ser el responsable dels motllos que han permès la conservació dels cossos de les víctimes.

Per què parlem de romans...ja ho veureu...paciència.

Ah, i si heu fet números sabreu que som al voltant de 1876.

Jaume Sanfeliu Codina havia nascut al Prat l’any 1839. Fill únic, i orfe de pare de petit, la seva mare i ell es van traslladar a Sant Martí de Provençals a treballar al tèxtil. D’esperit inquiet, ben aviat es cansà de la fàbrica i va participar a les guerres carlines en el bàndol contrari a Isabel II.  L’indult als carlins i les influències de la mare, el van salvar de la presó i s’enrolà a l’exercit . Va estar destinat a Cuba i a Filipines, llavors colònies espanyoles, que lluitaven per la seva independència que assoliren el 1898. Sanfeliu, que va arribar al grau de coronel, va morir el 1899, segurament per la mala salut resultat de les nombroses ferides de combat.

La mare sempre va ser un puntal a la seva vida, per tirar endavant la família, buscar-li feina, i ajudar-lo a no anar a la presó. De fet, la història que expliquen de salvar uns nens d’un incendi és real. Segur que era una dona d’allò que en deien: “de armas tomar”...millor que les del fill, però. Si més, va ser distingida amb una creu al mèrit per la seva acció heroica. Diuen les cròniques que va tenir una llarga vida.

Empúries és un jaciment arqueològic de gran valor, que reuneix restes d’un antic enclavament grec i romà.

Els grecs es van establir a la zona al segle VI abans de Crist, amb la voluntat de crear una xarxa de ciutats a la península per tal d’ampliar les seves activitats comercials.

Els romans hi arribaren més tard, l’any 218 abans de Crist, en una jugada estratègica en la seva lluita contra els cartaginesos. Així, Romà arribà, primer, com a conqueridor militar i després desplegà la seva organització, política, administrativa, viària, i cultural, la que es coneix com a romanització.

A Empúries els romans van respectar l’assentament grec, amb els seus pobladors, i molt de temps després hi van construir una ciutat pròpia al costat.

L’ancoratge o port natural de les Sorres, formava part de la xarxa de comunicacions romana, tot i que ja era utilitzada en època dels ibers. Era una zona portuària, on ancoraven les naus mercants que comercialitzaven productes que distribuïen per tot l’imperi. El principal producte era el vi, transportat amb àmfores. El port ocupava una extensa àrea des de Castelldefels fins a Viladecans i el Prat. Cal pensar que, en aquells moments, la major part del Delta, inclòs el Prat, estava ocupat pel mar.

La màxima utilització del port correspon als segles II aC fins al II dC. Després el port va perdre importància, tot i que es continuà utilitzant per a la navegació local fins a l’edat mitjana, i el port de Barcelona en va prendre el relleu.

Les restes materials de les Sorres van començar a sortir a la llum a  finals dels anys cinquanta del segle passat, durant les nombroses extraccions d’àrids per a la construcció. Amb tot, el jaciment com a tal, no va ser identificat fins a finals dels anys setanta, i abans d’això va patir importants espolis i destruccions de materials.

Al Prat es conserven algunes restes d’aquest jaciment i tota la zona està protegida com a àrea d’interès arqueològic.

Des de molt antic existien projectes de desviament del riu Llobregat. La majoria d’aquestes projectes estaven relacionats amb les freqüents crescudes del riu que feien mal a les poblacions riberenques i arrasaven conreus. D’altres, estaven motivats per raons econòmiques, especialment a causa de les necessitats de creixement de Barcelona.

La darrera gran inundació es va produir l’any 1971 i això va reactivar un projecte de desviament des de Molins de Rei i amb greus afectacions als espais natural, en especial a La Ricarda, que desapareixia. El projecte desatenia l’opinió dels municipis que demanaven la canalització de la llera.

L’any 1975, davant el perill imminent de l’execució del desviament planejat, els municipis afectats reactivaren l’oposició. Al Prat, totes les forces locals, ajuntament, partits i sindicats -que feia molt poc que havien estat legalitzats-, entitats i població en general, participaren en una manifestació, el 17 de setembre de 1976. La convocatòria va ser un èxit total, la més gran de la història del Prat, amb prop de 25.000 persones (la meitat de la població, que era de 51 mil habitants) i s’aconseguí l’aturada del projecte. En commemoració a aquest acte, aquesta plaça es va batejar amb el nom de 17 de setembre, el mateix nom que porta el CAP, el més antic de la ciutat.

Al final, de manera molt menys agressiva, el riu s’acabà desviant, formant part de les mesures del pla Delta...

Ara, el perill que plana sobre el Prat i els seus espais naturals és l’ampliació de l’aeroport.

En aquesta cruïlla de carrers trobem personatges molt diferents amb el protagonisme primer del carrer Tossa de Mar i després del carrer Lloret de Mar.

D’una banda, al carrer de Tossa de Mar, trobem a l’Ava Gardner, una de les actrius  del Hollywood del Star System dels anys cinquanta. L’any 1950 era a Tossa rodant la pel·lícula “Pandora i l’holandès errant”, amb James Mason de coprotagonista i el polifacètic Marius Cabré de secundari. En aquells moments, Ava Gardner tenia una relació sentimental amb Frank Sinatra i la premsa de l’època explica que es presentà de sobte a Tossa, carregat de regals, gelós per un suposat flirteig d’Ava amb Cabré.

Va tenir tant de ressò la pel·lícula que va representar el llançament turístic de Tossa, un municipi que, tot sigui dit, va encantar a l’actriu, encara que aquí li hem fet criticar... per exigències de guió.

De les noies... que n’hem de dir que no sapigueu. Formen part d’aquests grups de turistes low cost, majoritàriament procedents d’Alemanya, Gran Bretanya, i altres països freds. Joves que venen atrets pel clima, les platges i la festa. Festa que acaba en borratxeres, balconing, massificació... les notícies en van plenes i Lloret de Mar, durant molts anys ha estat exemple d’aquest tipus de turisme.

És un turisme que no ha arribat al Prat. Tot i això, als anys setanta i vuitanta espais com el càmping Cala Gogó podien haver estat un reclam. La contaminació del riu i la platja, on s’hi va arribar a prohibir el bany, van impedir la massificació del que avui són uns envejables espais naturals. Per cert que en la construcció del càmping es va destruir l’estany de l’Illa, en una maniobra especulativa en la que hi havia, com també en el golf, destacats noms del règim franquista.

La Barceloneta és l’única zona urbana del Prat en la que és visible el  canal de la Dreta, del Llobregat. La resta, que circula per sota de la trama de carrers ha quedat coberta pel creixement urbanístic de la ciutat. El canal, que va tenir moltes dificultats en la seva construcció, es va acabar l’any 1855, per portar aigua del riu als camps del Prat.

Pel que fa a les dues protagonistes de l’escena que acabem de veure, estan inspirats en dues noies reals que malauradament van morir ofegades molt joves.

La més antiga, la noia del pou, va morir el 1742 quan va caure al pou del comú i no la van poder treure viva. Aquest pou era a l’actual plaça de la Vila, on ara hi ha l’Ajuntament i on segles enrere, hi havia hagut un hostal. El consell municipal, davant d’aquest accident tan lamentable, va decidir tapar el pou amb unes portelles de fusta per tal que ningú més hi pogués caure.

L’altra noia, segons testimonis orals, era una noia molt jove que el riu va arrossegar fins a la platja arran de les terribles riuades del Llobregat i, sobretot, del Besòs, l’any 1962. 700 morts en total, la majoria al Vallès

Per no posar- nos tristos, val la pena recordar que som al barri de la Barceloneta, que es va començar a edificar l’any 1924. Per tant, enguany fan 100 anys i estan de la celebració. Entre d’altres actes que s’han organitzat, l’associació de veïns i veïnes serà l’encarregada de fer el pregó de la Festa Major.

L’escena que veurem a continuació està inspirada en un fet real. La creació de les primeres societats corals al Prat per celebrar la construcció del primer pont sobre el riu Llobregat. Era l’any 1873 i el va pagar el major propietari de terres al Prat en aquella època, Ferran Puig. A l’escena hi trobarem aquestes primeres corals, amb els seus directors, tots ells reals, i amb les rivalitats habituals. Després la cosa es complica i apareixeran d’altres personatges, alguns d’ells reals, que ja es presentaran sols. Estigueu atents a la història.