L'hoquei torna a somriure

diumenge, 1 febrer, 2004 - 13:22

La peregrinació del CH Prat per l'infern va començar amb una base. Queden lluny noms com Sergi Olivera, un tècnic que va gaudir de la confiança de la directiva fins que la situació va esdevenir tràgica. Un equip sense lideratge, sense autoestima i sense capacitat de resoldre la creu imposada per la fatalitat. Les circumstàncies i un grup humà amb aspiracions clares de jugar a guanyar van conduir a un acomiadament que va tacar una temporada condemnada a la mediocritat.

Va ser llavors quan la mirada del club es va tornar a posar en una figura emblemàtica d'aquest esport al Prat: Josep Maria Cañís. La tornada de Cañís no es va veure clara fora del vestidor. Sí que es va veure clara des del moment en què Cañís va tenir la primera xerrada amb els seus jugadors. L'estil va ser la primera diferència del joc. Cañís va apostar per aquella plantilla desnonada per Olivera. Hi va haver connexió. Però els resultats no arribaven.

La Segona Catalana va ser un dur tràngol per al CH Prat. Cañís necessitava un gir evident als ulls dels seus protectors, dels aficionats i dels seus propis homes. El gir va tenir lloc, però no es va reflectir en la classificació. Els entrenaments i les xerrades tècniques van començar a redreçar la situació d'una manera gairebé imperceptible. El CH Prat va reduir distàncies en el marcador en els partits contra rivals de la part mitjana de la taula.

Optimistes davant el futur

La temporada 2002-2003 va acabar amb moltes conclusions negatives i una de molt positiva: hi havia un projecte sòlid. La temporada actual dibuixa un paisatge molt prometedor. L'equip lluita de tu a tu amb els millors del seu grup i aconsegueix victòries abans impensables. És prematur esperar un ascens, com també ho és pensar que el mateix equip que va ocupar l'última posició del grup és capaç de lluitar per les primeres posicions. En el compte de victòries i derrotes el resultat és una zona tranquil·la a la meitat de la taula.
Seria molt difícil, per probabilitat i per competència, que el Prat pogués destacar en esports com ara el futbol o el bàsquet. És agosarat imaginar l'AE Prat en una Segona Divisió o el CB Prat a l'ACB. Difícil, com a mínim, a causa de la gran popularitat que tenen aquests esports massius, els interessos econòmics que mouen i la competència salvatge entre clubs. Però seria possible que el Prat figurés a la primera pàgina esportiva en un futur no gaire llunyà? La resposta potser la té l'estic.

David Vert