Esteu aquí

Entrevista a Francesc Casas, criador.

"Tothom qui menja pollastres d'aquests ens ho agraeix sempre" Cal Miquel del Quico és a la carretera de l'Aviació, davant de les Cases de la Seda. Després de visitar l'immens corral i l'aviram, entrem a la casa amb en Francesc i la seva dona, la Madrona Ribas, una experta cuinera de pollastres raça Prat. Ens asseiem al voltant d'una immensa taula de marbre blanc, de més de 60 anys d'antiguitat.

divendres, 12 desembre, 2003 - 13:30

Quina és la història de la vostra casa?

Aquesta té uns 45 anys, i jo en tinc 74, però la casa familiar, abans, estava situada a l'altra banda de l'avinguda Onze de Setembre. Jo m'hi vaig criar, allà. Sempre he estat pagès, no he fet cap altra feina. Érem masovers i veníem verdures al mercat de Sant Antoni de Barcelona. Allà vaig conèixer la meva dona, perquè la seva família, que era de l'Hospitalet, hi tenia una parada.

Com era aquella antiga casa?

Era la típica masia del Prat, envoltada de cultius. Davant per davant teníem la granja avícola dels Corominas. Quan ens vam traslladar a on som ara, al voltant no hi havia res, tot eren camps. Ara estem envoltats d'edificis. L'altre dia, un veí em va dir que estava encantat pel fet de sentir cantar els pollastres cada matí.

Vau conèixer la senyora Rosa, vídua d'en Corominas?

I tant! Recordo que quan jo era petit venia a casa a buscar ous. I va ser per ella que vam tornar a criar pollastres del Prat. Nosaltres sempre n'havíem tingut, però ens els vam treure per posar-ne d'altres races, més fàcils de criar. Un dia, fa uns 15 anys, enmig d'un camí, mentre ajudava la senyora Rosa a arreglar la punxada d'un pneumàtic, li vaig dir: "Senyora Rosa, voldria alguns pollets de potablava, però no vull ser de l'associació de criadors, no vull maldecaps". I ella em va dir: "Tindràs els pollets, però seràs soci. El primer any ja et pago jo la quota". I així va anar.

I llavors ja podíeu presentar exemplars a la Fira, oi?

Sí, i vam començar a guanyar alguns trofeus, i això ens va animar a continuar. Tot i que de vegades m'emprenyo i em vénen ganes d'obrir les portes i deixar marxar els pollastres.

Com és?

Perquè això jo ho tinc més que res com una distracció, perquè en el fons m'agrada. Però de vegades et fa mandra, perquè és molta feina. Aquests dies, per exemple, he tingut els pollastres constipats i he hagut de tenir-ne molta cura. I encara sort que el meu fill m'ajuda de tant en tant. L'aviram l'has de cuidar cada dia, donar-li menjar matí i tarda. No és pas cap negoci.

No en veneu cap?

La majoria dels pollastres els consumim aquí, a casa. Després hi ha compromisos i en regalem molts per Nadal. I també en venem alguns. Hi ha un senyor que cada any ens en compra un, i diu que és l'únic pollastre que menja en tot l'any. Tothom qui menja pollastres d'aquests ens ho agraeix sempre, i això és una satisfacció per a nosaltres.