Un peu al Fondo i l'altre a l'estació

diumenge, 28 setembre, 2014 - 20:00

Per Festa Major l’últim que es pot fer és dormir… I és que almigdia començava el Fondo d’en Peixo. Un dels millors espais des d’on viure la Festa Major!

Les Escarxofes  començaven a preparar el millor arròs del Prat mentre una gentada assaltava la barra per fer el fer el vermut i començar a disfrutar del swing i Lindy Hop amb els Maniac’s Band. Avui molta més gent s’ha deixat enredar per aquests ritmes tan de moda i gràcies a una de les membres d’aquesta banda la pista s’ha omplert de balladors que ho han donat tot amb uns pocs passos de swing del bo.

Les sobretaules són dures, no ens enganyem, la son amenaça i la migdiada és una temptació però sabent que Halldor Mar començava a quarts de sis rendir-se no és una opció. I és que és d’allò més exòtic que un islandès tradueixi a l’anglès i reversioni hits catalans com remena nena passant-los pel tamís del pop-folk. Podria sonar a anècdota però és que a més sona genial! Hi havia qui venia a descobrir-lo i tot li sonava familiar i s’intrigava i preguntava dient “ja deia jo que l’havia sentit abans”, però també hi havia un club de fans emergents que s’ha fet més gran un cop escoltada la proposta de Halldor Mar.

Després ens hem quedat a 9SON -és el problems del Fondo, que et vas quedant i no hi ha final-, una de les membres d’aquesta banda és profe de l’Escola Municipal de Música del Prat i volíem veure-la en viu i rigorós directe. Rumba, salsa i mestissatge amb uns músics impressionants i un bon directe. Com coneixien el Prat ens han dedicat una felicitació tant per la nova Capsa com per l’Escola de Música. Un plaer!

Arriba el moment crucial, què fem? Com explicar que volem veure i gaudir a parts iguals del pop-folk de la Joana Serrat que ha fet un dels millors discos de l’any i de la festa de Georgie Dann?

La Joana Serrat és una proposta emergent, feta des de la senzillesa, una proposta íntima i reposada que beu de la seva admiració per Bob Dylan però que porta la seva música més enllà, podríem fer una crítica extensa però alguns ja l’han fet i molt bé.

El Georgie Dann és una festa, quan ens acostem a l’estació ens adonem que s’ha convertit de cop en una plaça de poble, distingim un espontani a qui coneixem damunt de l’escenari i hi ha una conga multitudinària en diferents punts de la Renfe. Sembla una nit d’estiu. Música fàcil però interpretada a la perfecció i gent de totes les edats. La carpa rebosa alegria i festa: llaços amb llums al cap, samarretes dedicades al Georgie Dann…

La Orquesta Mondragón ha sonat tan bé que fins i tot perdonem al seu Frontman, Javier Gurruchaga, que hagi obert el concert amb un “bona nit Sant Boi” que, amb la festa que molts portaven a sobre, potser ha passat desapercebuda. Cal dir  que han fet un gran concert, versions de Beatles (escolteu el seu disc Liverpool, un gran treball!) però també han fet contents als qui venien a escoltar els clàssics de sempre.

Ronda de nit i la Loca Histèria. Una mica boig tot. La carpa plena de molta gent, de moltes penyes i un setlist interminable disposat a acabar amb les cames de tothom. La Loca histèria són uns trencapistes desenfrenats. Quan han pujat a l’escenari amb les disfresses i l’actitud ja ens hem adonat que la liarien i així ha estat!

I un cop acabada la música, anem a desmuntar la carpa, a creuar els dits per a que demà no ens plogui que hi ha bona música a la ciutat i… sí, a dormir alguna horeta!