Lluís Mijoler: "És al Prat on el nostre país dirimeix i decidirà com aborda el repte de l’emergència climàtica"

dilluns, 13 setembre, 2021 - 10:30

A continuació podeu llegir el discurs institucional que l'alcalde, Lluís Mijoler, va pronunciar a l'acte institucional amb què la ciutat del Prat va commemorar el passat divendres 10 de setembre del 2021 a la tarda la Diada Nacional de Catalunya:

Pratencs, pratenques, bona tarda.

El discurs de l’alcalde amb motiu de la commemoració a la nostra ciutat de la Diada Nacional de Catalunya hauria de començar donant-vos la benvinguda, com cada any, en aquesta plaça. Enguany no pot començar així, i això el fa especial.

Perquè l’any passat no ens hi vam poder trobar, en aquesta plaça. Fa un any estàvem fent un ingent exercici de solidaritat col·lectiva per vèncer la maleïda pandèmia de la covid. I era imperatiu evitar actes com aquest, que vam haver de substituir per un missatge televisat.

Per això aquest 2021 començo compartint amb vosaltres la meva alegria per poder-nos trobar de nou. Una alegria agredolça. Perquè ens falten 188 pratencs i pratenques: les víctimes de la pandèmia des que aquesta va esclatar. No vull deixar de tenir per elles un record. Ens acompanyaran sempre en la memòria col·lectiva de la ciutat.

Una ciutat que reprèn el pols. Que pot fer allò que la covid ens va robar i que és característic de la vida ciutadana: la possibilitat de trobar-nos, de dialogar, a les places i carrers, a l’àgora. Ho podem fer gràcies a la ciència, gràcies a la feina de milers de científiques d’arreu del món que estan desenvolupant, en temps rècord, remeis contra la malaltia. Una proesa de la recerca, de la cooperació entre tanta gent de tants indrets, que ens va sentir amb plenitud aquella frase de Pau Casals que protagonitza el cartell institucional de la Generalitat amb motiu d’aquesta Diada: “som fulles d’un mateix arbre, i l’arbre és la humanitat”.

Els remeis contra la covid encara són precaris i encara cal prudència, però poc a poc podem recuperar la vida ciutadana: podem aplegar-nos a les places, com farem ben aviat a propòsit de la Festa Major i com ens agrada fer avui amb motiu de la Diada, per enfortir la nostra comunitat i pensar en el seu futur.

Fa dos anys aquestes reflexions estaven marcades per la greu crisi nacional que patíem. Un conflicte que, vaig dir, calia superar i es podia superar des dels nostres pobles i ciutats. Reivindicant, deia, “un catalanisme municipalista que ens permeti superar el processisme que tants perjudicis ha portat”. “Els municipis, les nostres ciutats”, vaig afirmar el setembre del 2019, “poden tornar a ser la clau de volta per reconstruir el país i reprendre la lluita per una Catalunya més pròspera, més justa, més lliure i també més sorora i fraterna amb altres pobles de l’Estat i d’arreu”. Un país que necessitava urgentment superar l’atzucac en què es trobava per abordar reptes clau, com la defensa de la cohesió social, la transformació econòmica en l’època de la revolució digital o la resposta a l’emergència climàtica.

Dos anys després, sembla que podem centrar-nos en debatre i afrontar aquests reptes. I davant d’ells, torno a reivindicar el municipalisme: la convicció que des dels nostres pobles i ciutats podem formular algunes propostes i solucions vàlides.

I encara diré més. És a la nostra ciutat, al Prat, on el nostre país dirimeix i decidirà com aborda un d’aquests reptes clau: el de l’emergència climàtica. Aquest és el fons últim del conflicte entorn dels plans de destruir espais naturals del Delta per ampliar l’aeroport. I davant d’aquest conflicte, nosaltres reivindiquem el Prat.

Davant dels lobbies i dels seus obscurs interessos, nosaltres reivindiquem el Prat i la Ricarda. La Ricarda com un tresor natural, cultural, i agrícola. Però també com un llegat: un llegat que ens parla d’innovació i modernitat, de transformació econòmica i de generació de riquesa i d’oportunitats.

La Ricarda, com tants llocs del delta, era un paratge erm i inhòspit fins al segle XIX. Només el talent de persones com Manuel Bertrand i el seu fill Eusebi Bertrand i Serra i el treball de tanta gent anònima, la gent del fang, la gent del Prat, va permetre impulsar-hi l’agricultura i el desenvolupament.

Una burgesia innovadora, que no s’acomodava en l’economia de les rendes i el pelotazo com massa sovint fan les actuals oligarquies de l’IBEX, i uns i unes treballadores incansables van convertir aquest espai en un referent, amb iniciatives com la granja de la Ricarda, que va jugar un paper clau en la modernització del sector agrícola català important dels països més avançats formes innovadores de produir llet, o la primera central telegràfica de Catalunya, construïda per Puig i Cadafalch.

Aquest és el llegat dels Bertrand, i de gent anònima del nostre delta que van aixecar la Ricarda.

La revista Eix, del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, ho resumia així:

“El procés de transformació d’un paisatge erm al paisatge agrari que encara és avui, excepcional en l’Europa urbana del segle XXI, fou una obra de titans, de famílies pageses anònimes, treballadores incansables i valentes.”

Davant de la voracitat d’unes oligarquies acostumades a acumular sempre més i més a costa de l’explotació del treball i dels territoris, nosaltres reivindiquem l’orgull del nostre lloc al món. D’una ciutat que des de fa dècades està assetjada per terra, mar i aire per aquells no comprenen la plana deltaica més que com un espai en blanc, sense identitat, on projectar els seus somnis faraònics. D’una ciutat que, malgrat tot, ha sabut conquerir i defensar un equilibri, una sostenibilitat territorial sorprenent i cada cop més apreciada dins i fora del Prat. No permetrem que ens toquin el nostre lloc al món.

Reivindiquem que només sortirem de la crisi social i econòmica de la covid a través de la innovació i de la creació de nous àmbits d’activitat, com el de les renovables. I treballem perquè el Prat no sigui només una ciutat referent en innovacions com la transició energètica. Sinó per aprofitar aquesta necessària transició per generar llocs de feina i guanyar independència d’unes elèctriques que saquegen cada cop amb més desvergonyiment les famílies treballadores.

Perquè, com ens diuen personatges com Greta Thunberg, si volem llegar als nostres fills un planeta on viure, cal actuar ja.

I no val només posar-se un pin dels objectius de desenvolupament sostenible a la solapa. O no val limitar-se a dir que els canvis individuals són importants. Obligar la classe treballadora a renunciar als seus vells cotxes o a pagar un impost al carboni i alhora promoure que les més benestants puguin agafar cada cop més avions no és només cínic: és profundament injust.

Per això vull reivindicar que defensar la Ricarda, defensar el Delta, és la forma pratenca que defensar el planeta, és la forma pratenca de lluitar contra el vell desarrollisme i d’ajudar a que s’obri pas un nou país. I ho fem unides, totes les entitats, tots el partits polítics, totes a una per preservar el Delta. I això ens obligarà també a pensar millor quin futur mereix l’aeroport, el nostre aeroport, l’aeroport on han treballat i treballen tanta gent del Prat. Ens ajudarà a formular propostes per a aquesta infraestructura a l’alçada del context d’emergència climàtica que patim. Ens ajudarà a concretar quin model aeroportuari volem per a una Catalunya equilibrada i enxarxada.

Des del Prat, posem el nostre granet de sorra per una Catalunya més verda, més sostenible, que es prengui seriosament el repte climàtic i impulsi no només mesures cosmètiques o simbòliques per fer-hi front. És imperiosa una transformació d’arrel. Una transformació que, com defensa la Unió Europea amb el seu Green New Deal, ha de ser font de riquesa i de noves oportunitats.

El vell desarrollisme ens ha fet perdre massa trens. No volem que ens faci perdre també aquest.

Defensem el Delta. Defensem el nostre lloc al món. I defensem, així, una Catalunya més verda, més equilibrada, rica i plena. Una Catalunya, en definitiva, més lliure.

Per això dic:

Visca el Prat i visca Catalunya!